Aquesta escultura es compon de caixes de metall, com a arxivadors vells i apilats que formen un passadís estret amb llums d’oficina en la part alta. Cada caixa té una fotografia d’un home o una dona, recuperada per l’artista d’obituaris dels diaris suïssos. Boltanski ha creat amb freqüència estructures d’elements repetits, gairebé idèntics, per suggerir un arxiu gairebé infinit dels morts. L’escultura evoca les burocràcies mundanes de la mortalitat, el contrast entre l’institucional i el personal, entre la memòria i l’oblit. En paraules de Boltanski: «No hi ha res més normal que una persona suïssa... Per això, tots aquests morts són, senzillament, encara més aterridors. Són nosaltres». «La mort, evidentment, sempre ha estat una de les grans qüestions humanes i un tema de reflexió per als artistes. És estrany morir, sobretot si la persona, com és el meu cas, no té una fe religiosa. A les societats tradicionals, la mort era una mica menys emblemàtica perquè la idea de progrés no tenia el mateix pes i la supervivència de la família o del grup era més important. El que m'interessa i el que he intentat tractar és el que jo anomeno "petita memòria". És allò que ens diferencia d'algú altre. La gran memòria? la trobem als llibres d'història, però els bocins d'informació que cadascú de nosaltres ha anat acumulant són el que ens fa ser allò que som. Sé que estic immers en una lluita. Algú va dir: "avui en dia morim dues vegades: primer a l'hora de morir i després quan ningú ja no ens reconeix en una fotografia". Sovint faig llistes de noms (suïssos morts, obrers d’una fàbrica del nord d’Anglaterra al segle XIX, artistes que van participar a la Biennal de Venècia...) perquè tinc la impressió que escriure o pronunciar el nom d'una persona li dóna vida per uns instants. Si algú els anomena, es reconeix la seva existència individual». Christian Boltanski, 1996