"Creiem que la nostra obra és essencialment crítica. Crítica en relació amb la seva pròpia creació, en el fet que revela les seves pròpies contradiccions (...). Qui afirma que sap com defugir als límits que se li han imposat no fa altra cosa que reafirmar la ideologia dominant, segons la qual l'única cosa que s'espera de l'artista és que produeixi canvis. L'art no és lliure, i l'artista no s'expressa lliurement. L'art no ens ofereix cap vaticini sobre una societat lliure. La llibertat en l'art és el privilegi i el luxe d'una societat repressiva. L'art, independentment de la manera en què es produeixi, és únicament polític. Esdevé, doncs, imperativa l'anàlisi dels seus límits formals i culturals (...), en els quals es desenvolupen l'existència i la lluita artística." Daniel Buren, 1970 Daniel Buren, nascut a Boulogne-Billancourt l'any 1936, es troba entre els artistes francesos més lúcids de la generació apareguda a finals dels anys seixanta. Conegut internacionalment per la utilització de teles de ratlles blanques i de colors, aquest instrument visiu es converteix en imatge central de la seva forma de neutralitzar la pintura i al mateix temps de transferència d'aquesta dins l'espai modificant-ne la percepció. Aquesta tela ratllada verticalment en franges blanques i d'altres colors d'una amplada de 8,7 cm fou trobada casualment per l'artista en un mercat un dia de setembre del 1965. Aquesta troballa va significar el començament d'una de les més reivindicatives, polèmiques i singulars trajectòries artístiques del segle XX. Les seves característiques ratlles es convertiren en tela i obra, un motiu industrial que aportava objectivitat i impersonalitat, en un intent de qüestionar quin és el concepte d'art. Des de finals dels seixanta, Buren ha continuat fent evolucionar aquest concepte, envaint amb les seves ratlles des del metro de París, el pati de la Cort d'Honor del Palau Reial d'aquella ciutat fins al Guggenheim de Nova York. A partir del anys noranta ha realitzat múltiples instal·lacions sota el títol genèric de Cabane éclatée. Geometries resplendents envolten l'espectador que es veu transportat literalment dins l'espai de l'obra que coincideix amb l'espai d'exposició. La imatge del càlcul i de l'articulació simètrica adquireix així un valor pictòric que modifica completament l'arquitectura, sense intervenir en l'estructura. La Cabane éclatée (1996) del MACBA és un treball in situ de l'artista. Fou produïda per a l'exposició Mirades (sobre el Museu), comissariada per Antònia Maria Perelló i organitzada l'estiu del 1996, en el context del Congrés de la Unió Internacional d'Arquitectes, que tingué lloc a Barcelona. Aquesta obra sintetitza les principals preocupacions de l'artista: les relacions entre espai i obra, l'arquitectura com a marc de tota activitat, les transformacions que l'obra imprimeix a l'espai en què s'ubica... Així mateix hi ha una formalització molt característica de l'autor mitjançant la utilització del mirall i de les bandes d'amplada regular. Hi ha, també, una al·lusió a Mondrian en la utilització dels colors propis d'aquest artista. La relació ve donada per les composicions que sembla que han dirigit el disseny de totes les finestres de l'edifici de Richard Meier, en les quals hi ha un component neoplasticista evident. El petit edicle construït i recobert de miralls, reflecteix les vidrieres de l'edifici del museu, i recrea una nova realitat. L'obra incita el moviment de l'espectador, el recorregut perimetral i la incursió en el seu interior. Per tant posseeix també una dimensió temporal, pròpia de bona part de l'art dels nostres dies. En el decurs de la seva carrera, Buren ha estat partidari de treballar in situ, pensant sempre les seves obres per a un lloc concret i realitza, així mateix, una important tasca literària, aprofundint en el seu interès per l'arquitectura.