Bona part de l’obra de Leandre Cristòfol ‒considerat un dels un primers artistes cinètics del país‒ s’entén com una preocupació per la idea de moviment. Estimulada pels treballs d’Ángel Ferrant i també d’Alexander Calder i Jean Tinguely, Construcció lírica respon a la recerca de l’equilibri entre moviment i estaticisme. Aquesta escultura, propera a Duchamp pel que fa al valor concedit a l’atzar, incorpora materials pobres recuperats i textures diverses en un assemblatge d’objectes heterogenis. Mentre que la fusta, que té protagonisme com a suport, aporta les línies rectes i l’element estàtic, l’espiral hi introdueix una acció rítmica i dinàmica. Tot i la seva aparent simplicitat, l’equilibri de les formes diagonals i el filferro que travessa les formes i les interrelaciona articulen un tot de gran coherència. Com en altres obres, Cristòfol aconsegueix una poètica de l’objet trouvé.