Al començament dels anys vuitanta, els rostres demoníacs i les figures distorsionades de Joan Ponç continuaven convocant el mateix món visionari, càustic i precís que havien inaugurat a finals de la dècada dels quaranta, quan, juntament amb Joan Brossa, Modest Cuixart, Arnau Puig, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats, va fundar el grup Dau al Set i la revista del mateix nom. Ja llavors, els símbols fantàstics i inquietants barrejats amb una iconografia de reminiscències religioses, les imatges de caràcter expressionista i el brillant colorit de les seves figures desmembrades van constituir un dels intents més originals de renovació artística durant la postguerra espanyola. Asimetria, distorsió, humanisme i màgia emmirallen la condició humana en les obres d’un pintor que assegurava que treballava d’una manera intuïtiva. El seu món personal, detallista i oníric, el va acostar al surrealisme màgic.