La tardor de l'any 1975 Carlos Pazos va fer, amb el fotògraf Albert Cruells i la maquilladora M.J. Carandini, una sèrie de vint-i-un retrats en blanc i negre en els quals l'artista simulava les maneres amb què els estudis cinematogràfics de Hollywood promocionaven les seves estrelles. Interessat per aquesta estètica, Pazos va iniciar una col·lecció de treballs: fotografies, objectes, souvenirs, instal·lacions, performances, que van anar construint una personalitat i una narració fictícies. Aquest projecte mantenia un distanciament irònic entre l'artista i el seu personatge, i a més tractava des d'una perspectiva crítica la problemàtica de la imatge i el seu valor en la societat. Amb la sèrie de fotografies Voy a hacer de mí una estrella, l'elaboració de la qual coincideix amb l'agonia i mort de Franco, l'artista comença una sèrie d'obres com a artista-actor que es desenvoluparà en els cinc anys següents. La manipulació de la pròpia imatge com a obra, creant un personatge, es relaciona amb actituds heretades de Dalí i pròximes a Andy Warhol i Joseph Beuys, en l'obra dels quals l'assumpció del mite s'associa a una transmutació narcisita en el procés de conquesta d'una realitat hostil. Aquesta sèrie, que s'exposa el gener del 1976 a Vinçon, exerceix un efecte psicològic immediat sobre el mateix artista, que passa bruscament de ser un jove tímid i lacònic a convertir-se en un home aparentment loquaç i extravertit.