“Donald Crowhurst va desaparèixer al mar l’1 de juliol de 1969. Deu dies més tard, el vaixell del Correu Reial britànic Picardy, que anava al Carib, va trobar la seva barca Teignmouth Electron abandonada. Era un dels nou competidors que participaven en la primera volta al món en iot en solitari i sense escales, anunciada un any abans pel Sunday Times. La història de Crowhurst va causar una gran sensació mediàtica a l’època, i des d’aleshores ha estat força ben documentada. Com a mínim hi ha un llibre, una novel·la, dos llargmetratges i un altre en procés de producció, dos documentals televisius, diferents programes de ràdio i innombrables articles periodístics que en parlen. (…) Si preguntem a qui sigui sobre Donald Crowhurst, el més normal serà que ens parli de frau i engany, de l’home que va fer veure que feia la volta al món. Però, en realitat, la història de Donald Crowhurst té més d’integritat que de falsedat. És una història sobre la veritat. Al llarg de les meves investigacions sobre el viatge de Crowhurst, molt sovint he considerat la seva decisió final i he reflexionat sobre la mentida. Al final d’En el cor de les tenebres, Marlow menteix a la promesa de Kurtz perquè la veritat, la terrible veritat de la mort de Kurtz, és massa crua i insuportable. Menteix per preservar la seva fe total. Menteix perquè la fe pugui continuar vivint. Sovint he pensat en Crowhurst des d’aquest mateix punt de vista; l’única diferència és que ell va optar pel contrari: va decidir no mentir. Podria haver continuat enganyant el món (llençar per la borda tots els seus quaderns de bitàcora o simular un accident en alta mar), però va triar la veritat, ‘la gran bellesa de la veritat’. (...) Tacita Dean, Teignmouth Electron, 2000, Edition Book Works, Londres.