Els vídeos realitzats i produïts per María Ruido (Ourense, 1967) entre els anys 1997 i 2003 formen part de projectes interdisciplinaris, ja que en molts casos s’associen amb escrits fets per la mateixa artista que tracten sobre l’elaboració social del cos i la identitat o les identitats, sobre l’imaginari de les dones amb relació al treball i sobre les formes de construcció de la memòria col•lectiva i personal. Entre aquests treballs destaquen Cronología (1997), La voz humana (1997), Ethics of the Care (1999), La memoria interior (2002) i Tiempo real (2003), en els quals pretén eliminar o substituir el concepte de transcendència que, segons la mateixa artista, “continua llastant el relat mateix de la nostra memòria i les seves formes de representació”. Amb altres paraules, pretén eliminar la idea que les imatges, com si es tractés d’un llenguatge universal, tenen i han de tenir capacitat per transcendir el seu marc local i temporal, i defensa el seu desig de “contextualitzar les seves propostes dins d’un marc històric i cronològic concret i amb una vocació de repensar una memòria col•lectiva concreta”. María Ruido proposa la “conjunturalitat”, en lloc de la “transcendència”, entesa, segons les seves pròpies paraules, com “la fragilitat i la revisió necessària d’aquests treballs, sempre de lectura canviant, sempre efímers, que [...] simplement recorden la vulnerabilitat del temps i el reajustament necessari dels records a altres llocs, a altres bagatges, a altres llengües, per incorporar-hi les possibilitats de lectures diferents, divergents fins i tot, però mai transcendents, immutables ni perdurables” (Papers d’Art, núm. 85, 2003). I per dur a terme aquesta contextualització espaciotemporal a la qual al•ludeix al paràgraf anterior, María Ruido utilitza, en alguns dels seus projectes, les experiències viscudes per ella mateixa o pels seus familiars, per la necessitat de recordar i per reconstruir una memòria i una història col•lectiva, alhora que reivindica altres formes de narrar lluny dels cànons establerts.