El títol complet d'aquesta peça la relaciona amb l'obra de Gustave Courbet. Aquest va realitzar L'Atelier du Peintre (1855) com una «al·legoria real» de la pintura. L'artista va crear un context i el va fer intel·ligible, desenvolupant la veritable al·legoria que resumia set anys de la seva vida artística i personal. Courbet es va pintar ell mateix com a figura central de la composició en el seu estudi, envoltat d'amics, com Baudelaire, i també d'alguns dels seus enemics. En un segon pla va immortalitzar representants de diversos moviments d'alliberament, com Bakunin. El llenç de Courbet manifesta les implicacions polítiques de la seva posició d'artista, la profunda connexió entre l'autonomia de l'artista i el seu compromís polític. De la mateixa manera, 150 anys més tard, Creischer, sota el pseudònim d'Alice Ohneland (Alícia Sense País), utilitza l'«al·legoria real» com a base per planificar l'estructura de poder de la «República de Berlín». Creischer escull l'obra de Courbet com a paradigma històric de tots els debats que van sorgir sobre art i polític durant els anys noranta. L'artista retrata grups de persones representants de les diferents facetes de la vida alemanya i, com Courbet, un amic seu, el poeta Sabeth Buchmann. Creischer no s'autoretrata com a figura central de la composició, sinó que apareix examinant amb lupa una il·lustració de la Siegessaüle de Berlín (la Columna de la Victòria), però en la lupa, reflex de la seva pròpia percepció, la imatge que apareix és la de la columna Vendôme, enderrocada el 1871 pels comuners de París, entre els quals hi havia el mateix Courbet. L'artista, en el seu imaginari, juga amb la idea d'enderrocar la berlinesa Siegessaüle, regal del Govern francès per l'ajuda dels militars prussians en la derrota de la Columna de París. Realitzada sobre material transparent, deixant línies sense pintar i amb l'ajut d'un projector, l'obra crea imatges de llum que encarnen les imatges de la història del llegendari mag Dr. Invisible, que feia aparèixer i desaparèixer conills del seu barret. Aquesta instal·lació va ser realitzada per Alice Creischer per formar part de l'exposició de Roger Buergel i Ruth Noack Things, we don't understand (Coses que no comprenem, Generali Foundation Viena, 2000), amb la qual van pretendre obrir un nou debat sobre la idea d'autonomia artística.