Com en altres ocasions, Martha Rosler va enregistrar un programa per a la Paper Tiger Television, una cadena no comercial de Nova York que, des de la seva creació el 1981, ha estat pionera en els mitjans de comunicació comunitaris i experimentals. En aquest cas, Rosler presenta una àcida i lúcida interpretació de la lluita d’una mare de lloguer per recuperar la seva filla. Conegut com «el cas Baby M», va saltar a la premsa als anys vuitanta quan Mary Beth Whitehead (Mary Beth per als mitjans), una dona que havia llogat el seu úter per gestar un fill per a una parella, va decidir que no volia donar-lo en adopció. Després de signar un contracte, Mary Beth Whitehead havia estat fecundada amb semen del pare adoptiu. La família adoptiva, Elizabeth i William Stern, ben situats socialment (ell bioquímic i ella pediatre), van portar la dona als tribunals en un cas amb gran ressò mediàtic. Tot just néixer, la mare va batejar la nena amb el nom de Sara Elizabeth Whitehead, encara que més tard va ser batejada de nou pels pares adoptius com a Melissa Elizabeth Stern. Quan els Stern van portar a judici la mare natural de la nena per forçar-la a renunciar a la seva filla, el seu advocat va anomenar el nadó «Baby M» (de Melissa), un nom que el jutge va acceptar com a vàlid, cosa que posava en evidència la tendenciositat del sistema judicial, que finalment va donar la raó a la família adoptiva. En el títol de l’obra, Martha Rosler recull els dos noms de la nena: «S» de Sarah, el nom que Whitehead va posar a la seva filla, i «M» de Melissa, el nom que li van posar els Stern. De vegades Rosler fa servir «Baby S/M» i altres vegades «Baby $/M», al·ludint a la compra del nadó. En el més pur estil teatral de comèdia americana, Rosler presenta i assumeix els diversos rols dels participants en aquesta lluita judicial, incloent-hi el nadó i un espermatozoide. El vídeo alterna seqüències reals de televisió referint-se al cas Baby M amb la interpretació de l’artista i les transcripcions dels testimonis del judici. Als ulls de Rosler, els actes de la mare natural, Mary Beth Whitehead, constitueixen un intent de desafiament a la identitat de classe i de gènere socialment assignades. El veredicte és presentat com un cas més del dret fàl·lic del pare, tan habitual en l’àmbit de la jurisprudència, i un exemple del poder patriarcal exercit sobre una dona de classe baixa per representants de la classe mitjana. L’argument principal del cas, tot i que no es va expressar d’aquesta manera, va ser que el senyor Stern era el «propietari» de la meitat del nadó i que, gràcies al contracte, n’havia adquirit l’altra meitat. L’anàlisi de Rosler posa l’accent en la manera en què els sistemes polítics i judicials afecten el cos físic de les dones.