«Amb una aptitud sorprenent per al dibuix i un esperit subtil i irònic, Gego crea una obra assentada en l'ús d'un element únic, primari i mínim: la línia.» PERUGA, Iris: «El juego de crear», a Gego. Desafiando estructuras. Barcelona/Porto: MACBA / Museu Serralves, 2006. Entre els diversos moments creatius de la trajectòria de Gego, les seves obres més conegudes corresponen a un període central que abasta des de finals dels anys seixanta fins al començament dels vuitanta. Són les Reticuláreas. Si la seva experimentació amb la línia havia començat amb una obra en dibuix, ben aviat va provar de materialitzar volumètricament les exploracions amb aquest element que va acabar estructurant tot el seu treball.---En el procés cap al volum i l’espai, l’any 1964 va començar a experimentar amb filferro d’acer inoxidable, un material que li va permetre plantejar obres més espontànies amb enllaços flexibles que defugien el rigor geomètric de les seves peces anteriors. Gràcies a la versatilitat i lleugeresa del material, la línia es va anar alliberant i expandint a l’espai. Per estalviar-se el procés de soldadura, Gego va idear un sistema d’acoblament de varetes metàl·liques que va anar depurant amb l’ús de materials industrials. Un sistema de filferros enroscats en els extrems fa que es puguin unir els uns amb els altres o amb uns quants alhora, de manera que es configuren espais diferents segons quina sigui l’associació i l’enllaç de les xarxes. Aquest recurs tècnic li va permetre fer evolucionar les seves geometries inicials cap a formes orgàniques i convertir la seva obra en interseccions, nodes, xarxes i malles. Un entramat de nòduls sense centre, que funciona per intensitats i que remet a una idea de l’espai pròpia del segle XX i allunyada de la física estàtica i newtoniana. La Col·lecció MACBA té un conjunt significatiu de dibuixos que exploren la línia paral·lela i la idea de retícula mostrant l’evolució cap a les Reticuláreas. En alguns s’hi identifiquen esbossos de línies que apareixen després en obres tridimensionals. També compta amb algunes de les Reticuláreas inicials, obres en paper dels anys 1969 i 1970, i amb l’escultura Reticulárea cuadrada, de 1977, plantejada com una columna de més de tres metres i mig construïda amb el quadrat com a base. De configuració flexible i suspesa a l’espai, és una obra dinàmica i cinètica, i d’una transparència extrema. Una estructura aèria i ingràvida d’una gran austeritat de mitjans i reduïda a línies essencials. Tot i tractar-se d’un volum, participa plenament de la lògica del dibuix, com la mateixa artista s’esforçava a deixa clar: «Escultura: formes tridimensionals de material sòlid. El que jo no faig MAI!», va escriure en un quadern referint-se a les seves escultures d’aquests anys.