L’obra de Gego, pseudònim de l’artista Gertrude Goldschmidt, mai no es va adaptar a cap moviment artístic. Es va centrar sempre en la línia, que dibuixava en dues i tres dimensions i amb diferents materials, en molts casos simples o reciclats, com ara l’acer, el filferro i el niló. Gego va investigar la relació entre la forma i l’espai, i va considerar que aquest últim era un element actiu en l’obra. Les seves abstraccions geomètriques, definides per la quadrícula, sovint defugen l’exactitud matemàtica i en lloc seu exploren formes orgàniques. Ella, tot i això, va negar categòricament que la seva obra tingués res a veure amb els principis de la naturalesa i considerava que les seves formes eren elements «autònoms». Al principi de la seva carrera, després d’un breu període de moure’s en terreny expressionista, va començar a crear dibuixos de línies paral·leles sense referències amb el món exterior. Aquests primers dibuixos, en què les línies sembla que s’escapin del suport, apropiant-se de l’espai i donant-li forma, van ser el punt de partida de la seva obra posterior. L’any 1957 comença a treballar en obres tridimensionals, en les quals explora les possibilitats formals de plans projectats, mòduls i línies paral·leles en superfícies corbades. Les seves escultures, que en un principi eren de materials rígids, s’obren gradualment a materials i solucions formals més flexibles. Així, a partir del 1964 comença a experimentar amb filferro d’acer inoxidable, cosa que li permetrà plantejar obres més espontànies amb enllaços flexibles. Gràcies a la versatilitat i lleugeresa del material, la línia sembla alliberada en l’espai i amb capacitat infinita d’expansió. Altres elements heteròclits i poc convencionals permeten que la seva obra s’alliberi del rigor geomètric de les seves peces anteriors. El 1969 treballa en peces tridimensionals basades en un sistema estructural de malles o xarxes de filferro, fetes de formes triangulars o quadrades, i que es convertiran en les Reticuláreas. Són el dibuix convertit en escultura, i les obres traslladen materialment la línia de l’espai bidimensional al tridimensional. Aquestes obres obertes de configuració flexible giren al voltant de les línies sobreposades i paral·leles, i semblen transparents, amb voluntat dinàmica i cinètica. Suspeses en l’espai, són estructures aèries, ingràvides, amb una gran austeritat de mitjans i reducció a línies essencials. «Escultura: formes tridimensionals de material sòlid. El que jo no faig MAI!», va escriure Gego en un quadern, i amb això situava la seva obra més a prop del dibuix tridimensional que de l’escultura. En els seus dibuixos sobre paper i monotips d’aquesta època hi ha assajos de línies que apareixen després en obres tridimensionals. La retícula també és un factor dominant en aquests dibuixos. La tinta, sempre controlada però en moviment, sembla a punt de fugir del paper i flotar en l’espai expositiu.