Des que el 1970 John Baldessari va cremar tota la producció pictòrica feta fins llavors com un acte simbòlic que marcava el començament d’una nova etapa, conceptual i alhora plena d’humor, un dels seus temes recurrents ha estat el món animal, que sovint posa en diàleg amb la humanitat. Una línia de treball molt fèrtil que ha donat lloc a instal·lacions com Dwarf and Rhinoceros (With Large Black Shape) [Nan i rinoceront (amb una gran forma negra)], produïda al 1989 i tornada a muntar l’any 2013 amb motiu de l’exposició John Baldessari. Installation Works: 1987-1989 a la Marian Goodman Gallery de Nova York. Dwarf and Rhinoceros (With Large Black Shape) mostra diferents fotografies amb la imatge d’un rinoceront a mida real i la d’una persona de talla baixa. En una de les parets, es mostra una fotografia d’un rinoceront de color gris damunt l’herba seca. A la seva esquerra, una fotografia en blanc i negre mostra una persona de talla baixa vestit amb americana i barret dialogant amb l’animal: se’l mira i l’assenyala amb el dit. Part de la ironia de les imatges es troba en les dimensions i en l’escala: encara que sigui el retrat d’una persona extremament baixa, la fotografia de la instal·lació té l’alçada d’un humà estàndard, que al costat d’un rinoceront de carn i ossos, seria alhora un nan. A la paret contrària, es mostra la silueta negra d’un rinoceront. A la part inferior de la imatge l’herba ha estat suprimida. Una línia negra molt fina ressegueix l’extrem superior de la paret en una diagonal que flota com en un dibuix animat. La taca negra no és ben bé la imatge reflex del rinoceront –no és la seva ombra– però una vegada s’han connectat mentalment les dues figures, la tensió entre l’una i l’altra omple l’espai. Un diàleg semblant s’observa en un altre angle de la sala. En un cantó, situada al nivell del terra, hi ha la fotografia d’un home, també de talla baixa, dret dalt d’una pila de llibres damunt d’una cadira. Si bé la imatge és en blanc i negre, la cadira és d’un color vermell pla. A la paret oposada, quasi a tocar el sostre, una altra fotografia mostra l’home enfilat dalt de la cadira parlant per telèfon. Tant pel model del telèfon com per l’estètica de la imatge, sembla una fotografia dels anys quaranta. La cara de l’home, com és habitual en les obres dels anys vuitanta de Baldessari, està tapada amb un cercle, en aquest cas de color blau, posant en valor aspectes habitualment desapercebuts. Hi ha una lleugera contradicció entre les dues imatges de l’home: si les cames de l’home pujat dalt de la cadira miren cap a una direcció, a l’altra imatge la part superior del cos mira cap a l’altra banda. Tampoc queda clar que es tracti de la mateixa persona. A part del contingut de les imatges, les seves dimensions i l’escala creen una arquitectura que interpel·la l’espectador: l’artista converteix la sintaxi entre les imatges en un espai arquitectònic. La presència d'una persona baixa remet explícitament als gravats i les pintures de Goya, un pintor per a qui Baldessari sent predilecció i que sovint incorporava aquesta figura. Quan, el 1989, va exposar l’obra al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, el mateix títol de l’exposició, Ni por esas, provenia del títol d’un gravat de Goya Los desastres de la guerra. A l’imaginari humà, els animals ocupen un lloc oracular: actuen com a missatgers i com a promesa d’altres mons possibles. La mirada animal insinua una profunditat o un pou sense fons que connecta d’una manera directa amb el passat animal dels humans: la part mai domesticada de la humanitat.