Penso que la meva és una pintura en la qual l’espai visual ha estat, des del moment en què hom adquireix plena consciència del que fa, una preocupació diria que constant i en la qual el veritable problema ha estat, continua essent, trobar un espai com a protagonista total del quadre. Diria que l’espai obert del paisatge viscut i no un espai més imitatiu del de «fons-figura». Un espai com a element viu del quadre i no com a fons sobre el qual hom dibuixa o situa. La vivència personal i l’exercici d’aquesta vivència em farà comprendre la validesa del buit com a element de composició, i trencar amb els esquemes adquirits en els quals se’ns dóna per entès que els elements vàlids estan marcats només per allò que hom dibuixa i no pels espais –positiu, negatiu– que el dibuix genera. És una manera de «veure», de CONVERTIR L’ESPAI EN ALGUNA COSA QUE HOM MIRA. També hi haurà, en aquest llarg festeig amb l’espai, un intent de comprensió visual dels límits de la superfície del quadre. (No sé si això obeirà a la meva incapacitat per aprendre’m els centímetres dels bastidors de mida universal. En realitat mesuro l’espai assenyalant la dimensió amb les mans amb l’afany de «viure’l», «veure’l», «aprendre’l», com si hagués de ficar-m’hi per entendre’l.) D’aquí la meva incapacitat de treballar a partir d’esbossos, ja que serà sempre a partir de la superfície escollida que, com a suport, generarà, a partir del seu mateix format, de les seves pròpies dimensions, el que acabarà essent el quadre. Joan Hernández Pijuan, 1988