Entre el 1944 i el 1950 Miró va fer una desena d’obres majors de dimensions reduïdes. Es tracta de personatges, caps i ocells de formes molt estilitzades, que va modelar amb argila i va reproduir en bronze i terracota. La versió en guix de bona part d’aquest conjunt d’obres forma part del fons del MACBA des que, el 1997, va arribar-hi procedent de la col·lecció del galerista Salvador Riera. El conjunt d’obres inclou les figures femenines Femme, Dona, Sense títol (Cap de dona) i Sense títol (Dona); un personatge indeterminat, Sense títol (Personatge); i els ocells Ocell (solar) i Sense títol (Ocell lunar). Els volums han estat modelats a la manera del ceramista: són cossos massissos i arrodonits amb protuberàncies i cavitats amples, incisions i signes. Destaca la figura de la dona opulenta com una nova Venus primitiva o una deessa-mare, una figura que ocupa un lloc central en l’imaginari simbòlic mironià. Predominen també els ocells, que han donat lloc posteriorment a escultures monumentals. Ocell (solar) i Sense títol (Ocell lunar) en són les més conegudes. Tant de l’una com de l’altra, Miró va fer-ne dibuixos, guixos i bronzes petits com a versions preparatòries d’escultures de gran format. Si bé Sense títol (Ocell lunar) sembla més lligat al món terrestre, Ocell (solar) remet clarament a un ocell. Si el primer és vertical i dinàmic, el segon és horitzontal i estàtic. En tots dos, Miró evoca una dualitat còsmica recurrent en el conjunt de la seva obra: el joc de forces oposades i alhora complementàries entre el sol i la lluna, el dia i la nit, el principi femení i el masculí.