Plantejat i realitzat com una col·laboració entre Miralda i Benet Rossell, dos dels artistes catalans instal·lats a París a finals dels anys seixanta, el film París, la Cumparsita va ser enregistrat als carrers d’aquesta ciutat l’any 1972. Enllaça amb una sèrie d’obres de Miralda realitzades entre 1965 i 1973 amb soldats de plàstic, els Soldats Soldés. Són obres sorgides de l’experiència viscuda al servei militar obligatori i en línia amb el clima antimilitarista que es respirava en aquell moment a Europa i també als Estats Units, arran de la guerra del Vietnam. Després de fer diverses obres amb soldats, el 1968, Miralda va reproduir unes quantes estàtues dels carrers de París i les va recobrir de soldadets de plàstic blanc. El colofó d’aquesta sèrie va ser l’acció que va donar lloc a París, la Cumparsita. El mateix Miralda va recórrer els carrers de París amb un immens soldat blanc carregat a l’esquena, o transportat en el sostre d’un cotxe, mentre Benet Rossell enregistrava l’acció. Van circular per espais cèntrics com la Place du Tertre, els Camps Elisis, el Louvre o el mercat enrunat de Les Halles, entre d’altres, buscant un pedestal buit per dipositar-hi el soldat. El títol de l’obra al·ludeix a un tango uruguaià molt conegut compost el 1915. París, la Cumparsita és una peça clau en la trajectòria dels dos artistes, perquè suposa el seu accés a la pràctica performativa i per la càrrega de crítica política que conté. A més de la dimensió més lúdica i festiva de l’acció, la crítica al militarisme i les referències al pacifisme són evidents. L’obra redueix a l’absurd la institució militar i el poder de l’Estat, expressant una actitud que sintonitzava amb els moviments de protesta generalitzats a tot Europa i també als Estats Units al voltant de 1968.