Els primers treballs d’Eduardo Chillida trasllueixen un interès per la matèria que aniria creixent amb el temps i que, unit a la seva atracció per temes filosòfics de caràcter existencial i al seu ferm arrelament a la seva terra, és un dels trets definitoris de la seva producció. La totalitat de la seva obra, que es mou entre la petita dimensió i l’escultura pública, és un constant equilibri de masses i volums habitats per l’aire, que compten amb l’economia de mitjans com a ressort per dotar-se d’un sentit de la monumentalitat que és independent de la seva dimensió. L’espai que li interessa a l’artista no és l’espai que queda fora, al voltant de les formes, sinó l’espai que aquestes creen al seu interior, cosa que li ha valgut l’apel•latiu d’«arquitecte del buit». Al mateix temps, a les seves escultures la rellevància del material i les seves qualitats s’uneix al profund significat de la forma en què aquests es treballen: la ferreria tradicional, els apilonaments de fusta, la pedreria… donen a les seves obres un aura heroica, totalment allunyada dels procediments industrials. Els seus treballs, penetrats de la dignitat del procés, s’erigeixen com a símbols en un món en què individu i natura són una mateixa cosa.