Jordi Benito (Granollers, 1951-Barcelona, 2008) va ser un dels artistes conceptuals catalans més radicals. Si bé les seves primeres obres, cap al 1970, eren instal·lacions elaborades amb materials pobres com llençols o pedres que mostraven un interès per l’espai, aviat va iniciar les seves primeres accions amb el cos. Membre actiu del Grup de Treball (1973-1975), col·lectiu pioner a Catalunya de la desmaterialització de l’art, va participar –juntament amb Robert Llimós, Francesc Abad i Muntadas– amb diverses accions a la Documenta V de Kassel del 1972, que va contribuir a la difusió de les pràctiques conceptuals a Europa. El primer accionisme de Jordi Benito es va perllongar des del 1971 fins al 1974, amb accions senzilles com llançar-se contra una paret o cobrir-se la cara amb terra en les quals es posava a prova la resistència física del cos. A la segona meitat dels anys setanta, el seu treball amb el cos es va radicalitzar en performances més complexes i va abandonar el body art estricte per les accions rituals, probablement per influència de l'accionista vienès Hermann Nitsch, amb qui va col·laborar al Festival de Performance de Lió el 1979. Benito va obrir una línia de treball que es va prolongar fins ben entrats els anys vuitanta i noranta, amb performances d’una gran teatralitat en què pintura, música i sacrifici ritual perseguien l'obra d'art total. Una de les seves accions més controvertides va ser Barcelona Toro Performance a la Fundació Miró (1979), amb el sacrifici d'un brau. En una altra acció al Centre Pompidou de París (1978), i avançant-se a la provocació de Damien Hirst, va fer transportar un cadàver. Benito incorporava elements com la sang i els animals (als quals esquarterava). La música era un element molt important per a l’artista; posava una atenció especial en la música de Wagner i buscava les col·laboracions de músics i compositors com Carles Santos i Agustí Fernández. Després d’una aturada en la seva producció artística, va reprendre la seva activitat al començament del 2000 amb instal·lacions de llum, pianos i fórmules matemàtiques. La seva darrera intervenció artística va ser al vestíbul de l’estació de Provença dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, en un homenatge al normalitzador de la llengua catalana, Pompeu Fabra. Benito, un dels representants més significatius de l’art corporal a Espanya, mai va entendre l’art deslligat de la vida. Jordi Benito va realitzar les seves accions i exposicions al Museu de Mataró (1976), el Centre Pompidou de París (1978), la Fundació Joan Miró de Barcelona (1979 i 1984), el Museu de Granollers (1984, 1995 i 2003), el MNAC de Barcelona (1995), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (2005), el Museum Kunst Palast a Düsseldorf (2006) i el Museo de Arte Contemporáneo de Roma (2007). I també a galeries i espais de ciutats catalanes com Cadaqués, Mataró, Terrassa i Reus; també a Madrid, Saragossa, Sevilla i València; i a Arles, Dijon, Nantes o Lisboa, entre d’altres. Va participar a la Documenta de Kassel (1972), a la Biennal de París (1975) i al Festival de Performance de Lió (1979). Té obra a les col·leccions del MACBA, el Museu de Granollers i Metronom-Fundació Rafael Tous d' Art Contemporani.