Després d’un període creatiu que va donar lloc a la paradigmàtica sèrie fotogràfica “Voy a hacer de mi una estrella” (1975) i a fets com l’arribada al Centre Beaubourg de París l’any 1978, en un Mercedes negre, rodejat per guardespatlles, i de ser rebut pel director del Centre a la porta, en els anys 80 Carlos Pazos enceta una dura etapa d’inactivitat. “Vaig passar una època fatal. No veia cap sortida, no sabia que fer. Dormia molt, a base d’alcohol i pastilles. I somniava molt, així que em vaig enganxar a la part creativa del somni. M’esforçava a recordar-los, els anotava, els ordenava…i vaig adonar-me que continuadament apareixien espais i objectes de la infància i adolescència, distorsionats : Bambi, un osset, la guitarra elèctrica… barrejats, amb una gran càrrega eròtica i sexual.” Pazos reprèn la creació d’objectes a partir de la recuperació de fets vivencials i de vivències oníriques. Aquella noche volví a llorar con Bambi participa d’un ús desinhibit de materials propi d’aquest autor inclassificable i provocador. Neons, plàstics, teles, plomalls… la seva personal interpretació del gust kitsch identifica una forma de treball. En les obres dels anys 80, Pazos utilitza materials heterogenis, uns industrials, altres sumptuosos, altres vulgars, al servei del seu missatge entre poètic i crític. Al damunt d’un assemblatge de diferents materials, l’evocació de la figura de Bambi a través del llum d’un neó és un element autobiogràfic. “Funciona com element afectiu, lligat a la infància, a la pèrdua de la mare. Jo no anava al llit amb un ósset, me’n duia el Bambi cada cop que la mare s’enfadava amb mi. Era el meu company solidari”.