Amb una obra multidisciplinària entre el happening i la instal·lació participativa, Miralda ha fet del menjar el seu eix creatiu. Una activitat tan universal i alhora tan particular dels diferents grups humans, li serveix per dur a terme una crítica política i una desconstrucció etnològica de prejudicis i esquemes en un món global. Utilitzant una iconografia d'estètica kitsch i barroca en peces de grans dimensions, aposta per un llenguatge vital que celebra els sentits, els colors, la festa, el joc, la imaginació i la vida. Com escrigué Umberto Eco l’any 1985: «Miralda corre per tot el món per recrear el vell ritual de la celebració.» Santa Comida és una instal·lació de múltiples elements que reflexiona sobre el traspàs de cultures d'un punt a l'altre del planeta. L'obra es refereix a la cultura afrocaribenya i es centra especialment en el llegat cultural deixat pels esclaus vinguts de l'Àfrica que conforma algunes de les subcultures populars a l'Amèrica actual. Com el mateix títol indica, Santa Comida tracta del menjar ofert a les divinitats Orisha, déus de la regió africana Ioruba que han esdevingut un exemple de supervivència transcultural després de la seva arribada a Amèrica. La cultura ioruba, originària del golf de Benín, a la costa oest africana, ha mantingut les seves creences al llarg de les diverses generacions que van arribar a Cuba, Brasil, Haití, Puerto Rico, Amèrica Central i els Estats Units a través de la seva assimilació amb el santoral catòlic. És un fenomen d'acusat sincretisme que es troba a l’origen de l'anomenada santeria. Cuina i religió coincideixen en la vida quotidiana dels ioruba fins al punt que bona part de la seva supervivència com a cultura es deu al seu ritual entorn el menjar; un ritual festiu en el qual s’ofereix a cada déu Orisha els aliments que li són propis segons els seus atributs. Santa Comida consisteix en set altars dedicats a les divinitats Orisha més destacades. A mesura que l’espectador es desplaça, cada altar mostra una imatge de la divinitat ioruba i els seus equivalents en el culte cristià. Una sèrie de productes alimentaris i menjars vinculats als déus iorubes emmarquen els altars: l'Osun menja moniato bullit, besuc fregit, pastissos i pinya tropical, entre d’altres aliments; en Babalu Aiye menja guatlles cuinades, canya de sucre, cocos d'aigua i cacauets, i així fins a set divinitats. Un color per a cada altar reforça el vincle establert amb els diferents déus, alhora que manté l'element colorista i sensorial de les obres de Miralda. L'artista adjudica al déu Elegba els colors vermell i negre, a Ogun el verd, a Yemoja el blau, a Obatala el blanc, a Shango el vermell, a Osun el groc i a Babalu Aiye el rosa. La instal·lació es completa amb soperes, un objecte on els ioruba solen guardar pedres com a símbol de la fortalesa i l'esperit del déu, així com altres utensilis i imatges religioses pròpies dels rituals de santeria. Finalment, l'obra s'acompanya del tema musical Angelitos negros, que en la seva versió de bolero popularitzada per Antonio Machín va arribar a ser un himne contra la discriminació racial. Santa Comida es va presentar per primera vegada l’any 1984 al Museo del Barrio de Nova York, on el director John Mason, fundador de la Societat Ioruba d’aquesta ciutat, va col·laborar amb Miralda en la seva recerca i va facilitar que la comunitat llatinoamericana de l'Spanish Harlem interactués amb la instal·lació. En el llibret editat per a aquella ocasió, Mason escrivia: «Entre 1500 i 1865, van arribar a Cuba i al Brasil prop de dotze milions d'esclaus africans, la majoria procedents de la costa oest. [...] Sango (déu del foc i rei guerrer) és transculturalitzat en Santa Bàrbara; Obatala (creador primigeni) en Nostra Senyora de la Mercè; Ogun (arquitecte de la civilització) en Sant Joan Baptista i Sant Jordi.»