«El meu equip i jo ens vam marcar com a límit quatre anys, perquè aquestes històries fan molt mal. Llegir aquestes sentències sorgides de judicis sumaríssims és insuportable. El mateix passa amb les cartes de comiat i tants altres papers que no s’haurien d’haver escrit mai.» (Francesc Abad, El País, 10 d’agost de 2007). El Camp de la Bota es va gestar l’any 2004 com un projecte obert de recuperació de la memòria col·lectiva i com una interrogació activa sobre la violència dels silencis polítics. Aquell any, la ciutat de Barcelona construïa un nou macroequipament i rehabilitava una àrea de platges i barraques fins llavors abandonada per l’urbanisme municipal i la presentava al món com el Fòrum Universal de les Cultures. El nou equipament es va construir a la zona del Camp de la Bota. Situat entre els municipis de Barcelona i Sant Adrià de Besòs, aquest espai abandonat ocupava un lloc significatiu en l’imaginari col·lectiu de la ciutat. Va ser aquí on es va instal·lar bona part de la immigració espanyola que, des dels anys cinquanta, va arribar a la ciutat carregada d’esperances i va trobar la realitat de les barraques. Però, sobretot, va ser en aquesta zona on, de 1939 a 1952, el règim franquista va afusellar unes 1.700 persones. «El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven els condemnats. I pels trets de gràcia sabies quants havien mort cada dia», recordava així el mossèn Pere Ribot de Sant Adrià les matinades de 1941. Les darreres execucions van tenir lloc el 14 de març de 1952, tretze anys després d’acabada la Guerra Civil. Les darreres persones afusellades van ser cinc dels integrants del grup anarquista Talión. Els sentenciats eren nou però la pressió internacional, sobretot per part d’intel·lectuals francesos com André Breton, Jean Paul Sartre i Albert Camus, va aconseguir reduir la llista. Quan l’any 2004 es van iniciar els moviments de terres per construir el Fòrum Universal de les Cultures, la placa que fins aleshores recordava els afusellaments va ser retirada amb la intenció de no col·locar-ne una de nova. La història més negra d’aquesta part de la ciutat quedava així oblidada i blanquejada per un nou esdeveniment de masses embolicat amb l’etiqueta de cultura. Va ser en aquest context quan Francesc Abad va decidir recuperar la història dels afusellaments i concedir el protagonisme a les persones amb nom i cognoms silenciades pel gran relat de la història. Com explica l’antropòleg Manuel Delgado parlant de l’obra: «Per què cal recordar que cal oblidar? A qui li interessa tenir present tot allò? I per què? No és millor proclamar a crits –sense dir-ho– que el parapet no va existir, que els centenars d'afusellats allà mai no van ser afusellats? Perquè ningú no va ser afusellat allà ni enlloc, ningú no va ser perseguit en aquesta tranquil·la ciutat que obre les seves portes avui a l'abraçada còsmica entre cultures. Aquí ningú no va ser torturat, ningú no va morir cosit a trets, perquè no hi va haver cap guerra, ni cap postguerra, ni barraques, ni miserables, i menys encara murs per afusellar. Abans del Fòrum no hi havia res. Un espai buit i virginal que esperava ansiós l'arribada dels arquitectes i els publicistes, impacient per ser rescatat del no-res en què es trobava. Triomf absolut d'una ciutat sotmesa a l'estètica Benetton, sense passat, o millor dit, amb un passat inventat» [Delgado, Manuel: «Llocs d’oblit», Papers d’Art. Girona: Fundació Espais d’Art Contemporani, 2004 (primer semestre de 2004, núm. 86)]. Francesc Abad va iniciar el projecte recuperant la documentació visual sobre l’escenari dels afusellaments, la documentació personal de les persones assassinades i el relat dels seus fills i néts. Des del començament, el va plantejar com un arxiu que s’ha desenvolupat en diferents direccions: una pàgina web, la publicació de dossiers, catàlegs i cartells, la convocatòria de jornades i una exposició itinerant per diferents ciutats catalanes que va anar incorporant nous testimonis de noves víctimes del franquisme. Si bé el projecte va començar amb el testimoni de vuit persones, quatre anys després, tenia més de 1.000 documents.