Manolo Laguillo (Madrid, 1953) ha fet de la representació fotogràfica de Barcelona el seu objecte de treball. S'ha centrat essencialment en els Jocs Olímpics del 92, un moment de renovació urbanística i arquitectònica crucial per a la ciutat. Els primers treballs de Laguillo a Barcelona són de l'any 1978. D'aleshores ençà n'ha capturat zones en transformació, com ara l'estadi de Montjuïc, la Diagonal, el port, les grans obres olímpiques de la Vall d'Hebron i la construcció d'infraestructures viàries a Collserola. Si bé cal llegir les seves obres en clau de fotografia documental, la seva subjectivitat poètica les fa singulars. Són espais sense gent (habitualment són fotografies de diumenge al matí), en blanc i negre, amb una gran amplitud en l'angle de presa i que es focalitzen en zones poc representades. Les imatges de Laguillo posen l'accent en les noves perifèries metropolitanes, entre els quals hi ha els polígons del Besòs, les àrees industrials del Poblenou o la intersecció entre l'àmbit rural i urbà al delta del Llobregat. Com les ha qualificades l'arquitecte i teòric Ignasi de Solà-Morales, responen bé a la noció de terrain vague: són indicis territorials de l'estranyesa derivada de la vida social contemporània. D'altra banda, si bé la fotografia d'arquitectura sol ocupar-se dels edificis i desatén el conjunt, les imatges de Laguillo mostren el teixit de la ciutat (allò que depèn de la col·lectivitat) i reflecteixen la idea d'ésser viu. La importància de Laguillo als anys vuitanta va ser precisament la de configurar una obra que s'apartava del nou model Barcelona; va ser pioner a donar forma visual als espais suburbials exclosos del circuït turístic. Se'l considera també una figura essencial a l'Estat espanyol de l'anomenada “nova topografia”, un moviment de renovació de la fotografia documental que actualitza la tradició topogràfica dels segles XIX i XX i cultiva un gènere de paisatge urbà que es val del gran format per representar (i denunciar) les transformacions de les noves metròpolis.