Amb un format de telenovel·la o de programa televisiu sobre familiars de víctimes, Martha Rosler simula una entrevista amb els pares d’una noia que va deixar de menjar fins a morir. El terme anorèxia nerviosa no apareix en cap moment a la cinta, ja que quan es va gravar, el 1977, encara no era una expressió coneguda pel gran públic. El text es va concebre per ser publicat a la tardor de 1976 a la revista Criss Cross Double Cross de Los Angeles i a Studio International el març de 1977. Després, Rosler el va adaptar per fer-ne una peça de vídeo. A Losing: A Conversation with the Parents, Rosler treballa amb actors professionals als quals demana que sobreactuïn i es mostrin poc naturals. Entrevistats en una sala d’estar burgesa, l’escenari combina actuació teatral (un interlocutor invisible dialoga amb els suposats pares, encara joves) amb elements documentals que mostren les fotografies i textos publicats a Criss Cross Double Cross. A més de constituir una crítica del llenguatge televisiu i un documental sobre l’anorèxia, Rosler demana a l’espectador que faci un desplaçament cap a un altre tema: els aliments com a arma política i la responsabilitat dels països industrialitzats com els Estats Units en la situació de fam al Tercer Món. En una estratègia molt habitual en l’artista, l’anorèxia passa a ser una metonímia, una pista que desplaça l’espectador cap a una altra banda, tot i que estretament connectada amb la primera. Losing uneix dos contextos en què s’utilitza l’aliment com a arma d’opressió política: la fam de grans grups de població com un efecte de la dominació econòmica, i la autoagressió que suposa un procés d’anorèxia que resulta d’un aprenentatge social. La dinàmica de la mentida i l’autoimposició d’una dieta posen de manifest que la creació d’unes subjectivitats femenines segons els ideals de la cultura contemporània és també una operació de domini polític.